“Y la vida siguió
Como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido.”
(García De Diego, Sabina i Varona, 1999).
Si tanco els ulls i faig l’exercici de transportar-me amb la imaginació a qualsevol dels escenaris de la meva adolescència, de la meva joventut, res ho trobaré tal i com ho vaig deixar. Si una tarda entro al Folk a prendre un cafè no me’l servirà Juanito “Lo Suñano”, un artista dels bombons més generosos en condensada que mai he tastat; no trobaré a Toni Lleixà llegint El Víbora a un racó de la barra, ni a Manel Bernial emprenyat amb la vida i despotricant contra els socialistes que governen de manera majoritària a tot arreu exceptuant la Generalitat pujolista —anys més tard la Ferrussola acusaria Maragall i el seu govern d’entrar a robar a la seu d’una institució que considerava pròpia. Ens trobem a finals dels vuitanta i tenim tota la vida al davant.
Arribo a la conclusió que viure és això, anar perdent paisatges i referents que has considerat teus, passar d’uns escenaris a uns altres sense interrompre el pas, al ritme vital que cadascú es marca i amb la certesa que qualsevol cosa d’avui és millor que les d’ahir, excepte que no tots ho podem celebrar ara i aquí.
Baixa dels escenaris un referent per a moltes generacions, quaranta-set anys en actiu, més de vint-i-cinc títols a la seva discografia, cançoners, poemaris, premis, homenatges i distincions vàries. Abandona els escenaris —o així ens ho fa creure— Martínez Sabina, que de manera figurada deixarà en l’orfenesa a totes aquelles generacions dipositàries de la memòria que transcorre entre els anys de la Transició i avui mateix. Com assegura Julio Valdeón en el pròleg de Inventario 75: “Sabina es un clásico entre otras cosas porque ha entregado la crònica sentimental de este país, resumida entre la oscura posguerra y la incorporación de Zara, y sus braguitas, al imaginario popular. Algo al alcance de muy pocos (…) Sus canciones son un resumen y una condensación de lo que fuimos y somos, de nuestros demonios y nuestros mitos, de nuestros tablaos y nuestros bares, de la consolidación de la democràcia y la modernidad y de los fantasmas que nos habitan”. (Puchades i Valdeón, 2024).
Música i lletres que caldegen l’ànima i alimenten l’esperit, convocatòries multitudinàries que apleguen a tothom, d’avis a nets sense deixar de banda migpensionistes, bevedors indefensos, ionquis ocupes dels marges socials, i Malenes que abriguen quan el fred es torna insuportable i els sense sostre necessiten que els acaronin el cor.
Han estat trenta-vuit anys des d’aquell Festival de Teatre que organitzava La Finestra, des d’aquella nit d’estiu amb un miler de sabineros/es nounats que vàrem gaudir del Sabina y Viceversa a Tortosa, fins dijous passat ja a l’últim Sant Jordi i l’últim vals per al mestre d’Úbeda. Quan n’hi ha prou no en cal més, i aquest comiat s’ha fet etern per als que creiem que després de l’accident del Wizink, les millors nits de Sabina ja les havíem viscut. No deu ser gens fàcil trobar el moment oportú per a un adeu al qual t’has resistit amb dents i ungles, viure al marge de l’escenari sense els focus il·luminant el rostre esmolat i una banda incondicional guardant-te les espatlles —nostàlgia d’Olga Roman i Pancho Varona encara imprescindibles. El més semblant a viure a la intempèrie.
Dos nits, les de dijous i dissabte, amb un Sant Jordi ple a vessar pres per la càrrega emocional d’un final d’època, amb rostres anegats de llàgrimes, divuit mil ànimes cantant i fent els cors, acompanyant un repertori conegut fins a l’última coma. És difícil escriure la crònica d’un concert on el menys important és la tècnica i l’execució artística, quan allò prioritari és l’atmosfera, quan el que computa són les ovacions ininterrompudes des de la sortida a l’escenari fins al retorn al camerino. Homenatge inclòs a Serrat, que s’afegeix a la festa i al que un Sant Jordi dempeus li agraeix haver estat l’ambaixador d’aquesta Catalunya real i treballadora en temps complexos. Res a dir, aquelarre de llum, color i emocions, barra lliure per als sentiments. Com diu Malena, “El concert va ser colpidor, tots els que estàvem allà sabíem que (probablement) seria la darrera vegada que el veuríem a dalt d’un escenari, per això la retina havia d’emmagatzemar tot el possible. No faltaren moments de commoció, moments de germanor i moments d’anar a demanar el beure (quan canta Mara Barros)”. Es pot resumir d’una altra manera però no millor, si de cas demanar permís per a una última llicència:
“… Cuando no sepa la orquesta la canción que te escribí
Cuando las casas de apuestas no den un euro por mí
Cuando cierren las cantinas y se baile reguetón en la oficina
Aún voy a guardar un útimo vals para ti”
(Leiva, Prado i Sabina, Un último vals, 2024).
